Altocúmulus.

Branca de la meteorologia que estudia els sons d’origen atmosfèric i la influència de les condicions atmosfèriques en la propagació i l’audibilitat dels sons en general.

meteorologia acústica

1. Creixement dels cristalls de gel que formen els flocs de neu. | 2. Formació de neu granulada i de gebre mitjançant la incorporació de gotetes d’aigua subfosa en un cristall de glaç.

1. Espai serè dins d’un sistema nuvolós. Quan és de poca extensió se’n diu clariana. | 2. Transició de cel molt ennuvolat a poc ennuvolat o serè.

Sostre o banc de núvols mitjans, fet de lloses o masses globulars aplanades i disposades en rengles, d’una manera regular, en una o dues direccions; els seus elements més petits són prims, amb parts ombrejades o sense.

altocúmul, altocumulus

Ac

Símbol de anticicló.

Símbol amb què s’indica un anticicló o una zona d’alta pressió atmosfèrica en els mapes isobàrics.

Distància al llarg de la qual el vent manté unes característiques constants de direcció i de velocitat.

Terme utilitzat sobretot en nàutica, àmbit en què es coneix amb la forma anglesa fetch.

Distància a la qual la diferència de luminàncies entre un objecte i el seu entorn permet distingir l’un de l’altre.

Artefacte de persianes o de posts per a abrigar els termòmetres contra la pluja, els raigs de Sol i la reverberació del terreny i de les parets, però que deixa circular lliurement l’aire a l’entorn dels aparells.

Quocient entre la radiació absorbida per un cos i la radiació que hi incideix.

Fenomen de transformació de la radiació, que incideix sobre els constituents de l’atmosfera, en un altre tipus d’energia.

Símbol de altocúmulus.

Piranòmetre.

Els antics actinòmetres eren aparells per a mesurar en general la intensitat de la radiació rebuda del Sol. Actualment es tendeix a reservar aquest nom als aparells per a mesurar la intensitat dels raigs actínics.

Estudi de les radiacions que arriben a la Terra o a un lloc determinat d’ella.

Qualificatiu dels canvis de temperatura, pressió i densitat d’una substància quan no se li comunica ni sostreu cap quantitat de calor.

Línia que representa els canvis de temperatura d’una massa d’aire petita sotmesa a un procés adiabàtic en un diagrama termodinàmic.

Línia que, en un diagrama aerològic, representa les transformacions d’una quantitat d’aire saturat.

Línia que, en un diagrama aerològic, representa les transformacions d’una quantitat d’aire sec.

1. Transport de calor degut al desplaçament de masses d’aire en direcció horitzontal. | 2. Aquest mateix moviment. | 3. Desplaçament horitzontal de l’aire que comporta transport de calor, vapor d’aigua i moment lineal, entre altres aspectes.

Instrument meteorològic que enregistra les dades de diverses variables meteorològiques, generalment a l’atmosfera lliure i també a la capa límit.

1. Estudi dinàmic del moviment d’un cos dins l’aire. | 2. Dinàmica dels gasos.

Diagrama aerològic ideat per Refsdal, que té per abscisses log T i per ordenades T log p.

Estudi (sobretot termodinàmic) de l’atmosfera.

Sovint s’aplica en sentit restrictiu, significant solament l’estudi de l’atmosfera lliure.

Branca de l’aerologia que estudia les regions altes de l’atmosfera, per sobre dels 40 o 50 km d’altitud, on els fenòmens de dissociació i d’ionització de l’aire són intensos.

1. Plàncton atmosfèric. | 2. Conjunt dels microorganismes i petits éssers vivents que voleien o estan en suspensió en l’atmosfera.